Article d’Eva Vila, música, directora de cinema i professora de la UPF a Barcelona Metròpolis.
El músic argentí Pablo Pérsico, instal·lat a Barcelona des de 2007, és l’ànima d’un nou sistema pedagògic, Integrasons, que s’ha encarnat en dues formacions infantils i juvenils ubicades a Badalona i el Poble-sec.
En totes les orquestres hi ha un moment en què el solista s’hi juga la pell. Què passaria si sonés fora de lloc? Tot el grup, tota la peça, se’n ressentiria. Aquest moment, inscrit en una partitura i interpretat en un instant del nostre present, ens remet a la base de tot un projecte educatiu com el del compositor argentí Pablo Pérsico. Una nova metodologia que incorpora en la seva base la possibilitat que un dia haguem de jugar-nos-la amb tota una orquestra al darrere i un públic al davant. Quan vaig escoltar per primera vegada l’orquestra Barris en Solfa em va venir a esment Mireia Farrés, trompeta solista de l’OBC, tocant els primers compassos de la Cinquena simfonia de Mahler amb tota l’orquestra gairebé en silenci. Com arrencar un vaixell que després haurà de dur velocitat de creuer?
L’orquestra Barris en Solfa, que dirigeix el mateix Pablo Pérsico, la formen quinze nens d’orígens diversos i cadascun d’ells disposa d’entre cinc i sis instruments diferents. Tots són instruments únics i fascinants: didjeridú, guaguatube, xilòfon, arpa xinesa, bongo, maraca… Avui presenciem un assaig de l’orquestra. Cada nen respon a les indicacions de Pablo Pérsico en funció del que està escoltant i tria un instrument. La maraca és igual d’important que el xilòfon, o viceversa. Es tracta de decidir-se pel so que sigui més adient d’acord amb el que fan la resta de companys. La metodologia incita a equivocar-se i no s’ha d’evitar ni témer l’error, sinó integrar-lo en l’experiència.
La improvisació col·lectiva és una cosa que queda lluny de les programacions oficials de les escoles, però a Barris en Solfa forma part de l’aprenentatge inicial del nen. Cadascun d’ells és convidat a dirigir l’orquestra i dur-la a una improvisació seguint paràmetres molt senzills. Tots volen tocar i dirigir, tots volen més; estan afamats de música. Són nens provinents de diferents escoles, proposats per les entitats socials del barri. Cada dimarts i dijous es troben al Consorci Badalona Sud per treballar amb Pablo Pérsico i els seus col·laboradors, alguns professors de música i altres voluntaris que van començar sense coneixements musicals i que els han anat adquirint al mateix temps que els nens.
Avui tot és concert i complicitat: els col·laboradors toquen barrejats amb els nens, les nenes i el mateix Pablo, que ens recorda que el que estem sentint es basa en mesos de treball sense tocar ni una sola nota. Els nens, amb diferents circumstàncies familiars, van arribar fa dos anys a aquest espai per convertir-se en nens sense problemes. La música estava en un quart o cinquè terme. “Vam començar construint instruments i jugant amb els sons, perquè, mentre construïm, tots som iguals. Si no construïm tots junts, si el teu company no toca amb tu o no toca bé, això t’afecta a tu. No és una qüestió filosòfica ni d’interpretació: l’oïda no menteix! Quan vas a deshora no te’n pots amagar! Per això la música ens obliga a treballar en equip. Hem de treballar junts perquè aquest nen vagi alhora amb els altres, perquè això és problema de tots. Relegar la responsabilitat del grup als nens és canviar el focus de l’educació.”
El músic i pedagog Pablo Persico (Buenos Aires, 1979) va aterrar al barceloní barri del Poble-sec fa set anys. Solia passejar-se pels encrespats carrers d’aquest barri tradicional, que durant la primera dècada dels anys 2000 es va fer càrrec de diverses generacions de nouvinguts, amb un carro del supermercat ple d’instruments exòtics. S’oferia a les escoles públiques per fer classes de música en un moment en què els centres de la zona passaven profundes dificultats per atendre el repte de la interculturalitat a l’aula. L’objectiu era el de constituir, poc a poc, una orquestra de barri i per al barri, capaç de recuperar l’autoestima dels alumnes amb més necessitats afectives i socials.